Majas, chulas, manolas, dones amb mantellina o mantó de Manila: són imatges d’una recerca de l’ideal femení al final del segle xix i començament del xx. En aquella època, el feminisme lluitava per situar la dona en l’espai públic com un ésser actiu i no només passie, una aspiració que, a les portes del segle xx, es veia lastrada per la ciència. El 1859 Charles Darwin havia publicat L’ origen de les especies mitjançant la selecció natural, o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida, títol complet del llibre més conegut com L’ origen de les espècies, una obra que va tenir un resé pràcticament mundial. El 1871 va publicar La descendència de l’home i sobre la selecció en relació amb el sexe, obra també controvertida que va crear les bases per legitimar certes desigualtats socials i sexuals.
Tots dos llibres van tenir una ràpida divulgació. Si al primer es defensiva la idea de l’ésser humà com a descendent del mico, al según llibre es plantejava la tesi del determinisme biològic. La dona estava supeditada per la seva biologia a l’home. El seu paper en la societat era el de ser mare, intel·lectualment inferior a l’home i, sobretot, —i aquesta és la idea que tant influirà en el concepite fin-de -siècle de femme fatal— era un ésser esclau de les seves passions. Se’ns representa una dona eternament infantil, una dona jove, fèrtil, que pot tenir fills, d’una alegria inconscient i una sensualidad que ha de contenir.
Aquest ideal es pot identificar a les chulas i manolas dels retrats de Casas de l’entorn del 1900: joves de classe social baixa que, amb la seva mirada descarada i provocativa i el seu vestuari distingui de classe, al·ludeixen a un estil de vida que una dona burgesa casada no pot admetre com a moralment adequat.
