Ramon Casas. La vida moderna

Ramon Casas. La vida moderna és un tribut a la figura del gran pintor català en la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Ramon Casas va ser un artista excepcional, amb uns aires de modernitat, tant a la seva vida com en la seva obra, que l’han convertit en un referent del Modernisme. La seva gran capacitat creativa li va permetre concebre noves solucions plàstiques, encara avui vigents. Així mateix, la seva facilitat per al dibuix el va portar a fer una gran sèrie de retrats de la societat dels segles XIX i XX. Aquests dibuixos són uns documents gràfics magnífics per il·lustrar les personalitats d’aquesta època per la seva formidable habilitat tècnica, i també per reflectir l’aspecte psicològic dels personatges, amb la qual cosa transcendeixen més enllà del mer retrat artístic.

A més, l’èxit de Ramon Casas a la societat contemporània va ser degut a la seva capacitat innata per a l’expressió artística i, per descomptat, a una sèrie de factors familiars que li van permetre gaudir d’una vida benestant. El naixement de Ramon Casas pràcticament va coincidir amb l’esdevenir de l’anomenada Segona Revolució Industrial. Les fortunes atresorades per les seves dues branques familiars, paterna i materna, es van veure afavorides per uns condicionants previs, implementats per l’estat al començament del segle XIX, que van facilitar el fenomen de la industrialització a Espanya.

El 1836 es va iniciar la desamortització de Mendizábal, amb la finalitat d’alliberar terrenys de l’Església pertanyents al clergat regular per posar-los a disposició d’una agricultura que tot just exercia una economia de subsistència. També es van eliminar les duanes interiors i es va proclamar l’abolició de la Mesta. Les noves fonts d’energia basades en combustibles fòssils, com el carbó, el gas i el petroli; els nous procediments en la siderúrgia i la utilització de l’electricitat —tant en la indústria com, posteriorment, a les llars— van propiciar les transformacions que afectarien el conjunt de la societat finisecular. La inauguració el 1848 de la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, ​​afavorida per Miquel Biada, que unia les poblacions de Mataró i Barcelona, va contribuir a aquesta dinamització i, així, a modernitzar el país per desvincular-lo d’un sistema feudal i caduc. Amb posterioritat a la iniciativa de Biada es va establir la Llei de ferrocarrils del 1856 i la xarxa ferroviària va permetre la formació del mercat nacional, ja que l’orografia havia impedit fins aleshores la unicitat del mercat i el transport de mercaderies de manera regular i periòdica. Aquell mateix any es va establir també la Llei de societats anònimes de crèdit, amb la qual es va fomentar l’entrada de capital estranger (sobretot francès i anglès) per animar les inversions en iniciatives nacionals. La Llei de bancs (la formació de la banca privada) estava predestinada perquè el sector financer mantingués llaços forts amb la indústria nacional. L’estat també es va ocupar d’aplicar fortes mesures aranzelàries, que van propiciar un desenvolupament òptim de les indústries espanyoles. Posteriorment, el 1868, es va promulgar la Llei de bases de la mineria (destinada a l’explotació del ferro i el plom, dels quals Espanya va ser el principal productor mundial en les tres dècades posteriors) i l’Aranzel (de Laureà) Figuerola, gràcies al qual es va establir la pesseta com a moneda nacional de curs legal.

Tot i que aquestes mesures van afavorir la creació d’un sistema pròsper i modernitzador, la indústria tèxtil catalana ja havia pres la iniciativa per adaptar-se com més aviat millor a aquests canvis, amb Anglaterra com a pionera d’aquesta incipient industrialització. A Catalunya s’estava desenvolupant una moderna indústria tèxtil que tenia com a matèria primera el cotó i també un mercat exclusiu amb les colònies de Cuba, Puerto Rico i, en menor mesura, Filipines que proporcionava un esdevenidor lucratiu i potent. Amb aquest panorama, Catalunya i, sobretot, Barcelona es van convertir en territoris pròspers on els factors climàtics reforçaven l’interès del capital estranger.

En l’àmbit cultural, la Renaixença va viure la seva màxima esplendor durant aquesta segona meitat del segle XIX, marcada per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit com a conseqüència d’aquest conjunt de transformacions. Aquest renaixement de la llengua i la cultura catalanes, molt lligat a l’exaltació de la pàtria, va propiciar també un ressorgiment artístic amb un tema històric i èpic molt arrelat a l’Edat Mitjana, on es podia trobar l’essència nacional abruptament perduda. Aquesta combinació de factors, sumada a un estil progressista que encaixava amb els canvis que experimentava la indústria i, amb ella, la societat, va ser la base d’un nou moviment que sorgiria a París al final del segle: el Modernisme.

En aquest escenari es va desenvolupar el breu període d’aprenentatge de Ramon Casas, ja que la seva personalitat artística es va consolidar en aquesta primera època. I aquesta primera època —l’etapa de formació i els seus primers viatges a París—és també el començament d’aquesta exposició antològica, que té sis blocs temàtics més: la crònica social; la seva afició al ciclisme i l’automobilisme, passions que defineixen uns valors caracteritzats pel canvi de segle i un anhel de modernitat; les revistes artístiques i literàries; els retrats de chulas i manolas; Júlia com a musa, amant i esposa; i les sèries de retrats de personalitats contemporànies. Quant a la faceta de paisatgista i la seva afició pel cartell, s’han segmentat entre els primers eixos temàtics, amb la finalitat d’enriquir-los, per tal d’oferir una visió global de l’obra de l’excepcional artista barceloní.