esp
cat
dissabte, febrer 2nd, 2019

Júlia Peraire, la musa definitiva

Categoria:

La figura de Júlia Peraire i Ricarte (Sant Martí de Provençals, 1888 – Barcelona, 1941), model des de 1905 i esposa de Ramon Casas en 1922, ha anat prenent tímidament durant els últims anys el lloc que li correspon dins de la producció artística del pintor, gràcies a la identificació i presa en consideració de més d’un centenar de retrats, entre pintures i dibuixos, que venen a assenyalar-la com la musa definitiva de Casas, al nivell del que van ser Saskia per a Rembrandt, Aline per a Raimundo de Madrazo o Gala per a Dalí. Tanmateix, això no sempre ha estat així i convé recordar que mai en vida de Casas se la va citar pel seu nom, ni tan sols per les seves inicials, als títols de les obres exposades —com era costum en el cas dels retrats de particulars—; i que mentre Josep Maria Jordà, amic i primer biògraf de Casas, no li va dedicar a Júlia ni una sola línia al seu llibre publicat al 1931, Alberto del Castillo, a la seva biografia de 1958, només es va ocupar d’ella al capítol dedicat a «la plena decadència»de l’artista.

Júlia sosteniendo un frasco de perfume. Carboncillo y sanguina sobre papel, c. 1906
Júlia sostenint un flascó de perfum, c. 1906. Carbonet i sanguina sobre paper

Tenint en compte la qualitat dels seus retrats, resulta paradoxal que tota la producció de Júlies s’hagi emmarcat dins de la considerada per molts «època dolenta»del pintor, que a grans trets coincidiria amb l’abandó de la pintura de crònica social, després de les recompenses oficials obtingudes per La càrrega, i de les figures de parisenques desclassades que tant van agradar a Raimon Casellas, que és el primer crític que adverteix, amb indignació, els nous rumbs presos pel pintor. Així ho expressa a la seva ressenya de la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona (1907), on es van exposar per vegada primera dos retrats de Júlia: La Flora(Museo Nacional de Bellas Artes de l’Havana) i La Sargantain(Cercle del Liceu de Barcelona):

Mireu en Casas d’avuy y compareulo ab el de pochs anys enrera. Aleshores ara’l pintor indiferent de les realitats quotidianes; ara és l’artista arranjador de les situacions selectes. […]Y adhuc les figures posades per la modela d’ofici [Júlia], guarnides com van de brillantes teles, presentades com son en fantasiosa actitut y embaumades ademés de gentil coquetería, reveien ben a les clares l’esforç intim d’embellir, de refinar les humils contingencies de l’existencia vulgar. (La Veu de Catalunya, 5/VI/1907).

la flora-oleo sobre lienzo-c1906
La flora, c. 1906. Oli sobre tela. Museo Nacional de Bellas Artes de La Habana

En el mateix sentit que en Casellas s’han expressat després Folch i Torres, el citat del Castillo, Pla i, més tard, Fontbona i Alcolea Albero (1990), que arriba a afirmar que en la seva última època «opta por lo que le parece más fácil y cómodo. Pinta y repinta a Julia Peraire y, cosa peor, Casas, antes refinado, urbano y hasta para algunos decadente, se torna paisajista rural». Més recentment, a l’exposició antològica de 2001, Cristina Mendoza es refereix a La Sargantaincom la seva última obra mestra, i justifica que «s’ha optat en aquesta mostra per insinuar-ne la producció tardana i insistir, en canvi, en les obres que merescudament van convertir Casas en el millor pintor del modernisme», criteri idèntic al seguit a l’exposició central de 2016 pel 150èaniversari del naixement de Casas: Ramon Casas. La modernidad anhelada, en la qual van ser obviats novament els últims vint-i-cinc anys de producció del pintor. Malgrat això, convé insistir en la validesa i interès artístic de l’obra realitzada per Casas en la seva última època i particularment en els retrats de Júlia, tal com ho justificava un altre biògraf de Casas, Josep F. Ràfols, en una carta del 6 de març de 1958 a Ainaud de Lasarte, director dels Museus d’Art de Barcelona:

Potser el contrast entre la época bona i la època dolenta de Casas hi apareix massa marcadament [a la biografia d’Alberto del Castillo]. Potser d’aquest contrast, si volem ésser profondament justs ja no n’hauriem de parlar. També, qui més qui menys, hem insistit a recordar que a Casas li agradava menjar bé i beure. Això, és cert, contribuí a la seva decadencia artistica, però no va impedir-li de fer (adhuc en els seus darrers temps) uns rostres de molta expressió en els més reiets retrats de Júlia.(Arxiu Nacional de Catalunya).

Per finalitzar el repàs per la fortuna crítica de Júlia, cal reconèixer el salt quantitatiu que va suposar per al seu coneixement i consideració les notícies i imatges contingudes al catàleg raonat de Ramon Casas per Isabel Coll (1999, 2002), on l’última època de Casas és tractada sense caure en els prejudicis arrossegats de temps ençà; així com les novetats sobre la biografia de la model contingudes a l’apartat «Les dones de Ramon Casas»del catàleg de l’exposició L’encís de la dona(2007), de Mercedes Palau-Ribes amb la col·laboració de Josep de C. Laplana. De 2013 data el documental Júlia, d’Emiliano Cano, que recull una recerca sobre el personatge publicada més tard a la revista Goya: «Júlia Peraire, “bitlletaire” y musa de Ramon Casas» (2018). Finalment, al 2016 es va presentar l’exposició Júlia, el desigal Cercle del Liceu de Barcelona, on la seva comissària Isabel Coll traça una visió molt personal del personatge i les seves circumstàncies, aconseguint reunir a més una gran quantitat de retrats de Júlia —malgrat que mitja dotzena d’aquests es corresponguessin realment amb els d’unes altres models.

Emiliano Cano Díaz


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *