Ramon Casas és testimoni de la transformació de la ciutat de Barcelona. Al 1854, abans del seu naixement, comença l’enderroc de les muralles de terra que van permetre a la ciutat créixer en direcció als pobles del Pla gràcies al projecte urbanístic de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, de 1859. La finalització es produeix al 1881 amb l’enderroc de la muralla de mar, quan el pintor ja té 15 anys. Enmig de les dues etapes, es produeix la destrucció de la fortalesa militar de la Ciutadella, que ha de comportar la creació del nou barri del Born i el parc de la Ciutadella. A la llei del 18 de desembre de 1869, l’Estat espanyol cedeix la propietat de la fortalesa a l’Ajuntament de Barcelona, malgrat que no l’escriptura fins al 14 de juliol de 1871. A partir d’aquest moment es contracta el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre per encarregar-se del projecte del parc, la urbanització de la nova barriada i el nou mercat que esdevindrà el Born. Fontserè comptarà amb el suport del seu amic Ramon Casas i Gatell, pare del pintor, que comprarà al 1874 mitjançant subhasta un dels solars resultants de la desaparició de la glacis i esplanada que separaven la fortalesa amb la trama urbana. Així, Casas construeix entre 1874 i 1878 un dels edificis del carrer de la Fusina que avui en dia envolten el mercat. L’amistat entre Fontserè i Casas almenys es remunta al moment del retorn d’aquest de Matanzas, quan li encomana la construcció de la seva casa del carrer de Nou de Sant Francesc núm. 11-13, la qual esdevé la llar familiar a partir de 1862.
Barcelona, igual que la resta de ciutats, ha estat espectadora de les condemnes a pena de mort que es dictaven des dels tribunals. La darrera execució pública a la Ciutat Comtal fou el 15 de juny de 1897, quan Ramon Casas ja tenia 31 anys. Tradicionalment, la forca havia estat el sistema d’execució més emprat fins que al 1832 el rei Ferran VII l’aboleix i disposa que s’utilitzi a partir d’aquell moment el garrot vil, que consisteix en un collar de ferro que per mitjà d’un cargol estreny el coll fins a provocar la mort. Llavors les execucions eren públiques i reunien una gran quantitat de gent encuriosida per veure l’ajusticiament. Els ulls del pintor van ser testimonis d’aquesta pràctica, que el portaren a pintar l’esdeveniment com si d’un reportatge fotogràfic es tractés. És molt probable que la seva obra Garrot vil, exposada per primer cop a la Sala Parés entre el 20 i el 27 de març de 1894, ajudés a fer que les execucions deixessin de ser un espectacle públic. El Garrot vil se situa al pati dels Corders, vora la presó de la Reina Amàlia, on avui en dia hi ha la plaça de Josep Maria Folch i Torres. Aquest quadre té diversos estudis preparatoris i alguns dibuixos o esbossos previs que ajuden a complementar la història, entre aquests possiblement n’hi ha que foren realitzats al moment que es produeixen els fets. Per exemple, el mateix pati dels Corders fou pintat per Casas sense cap espectador, o en un altre s’aprecia el botxí i el condemnat des d’una perspectiva més propera. Destaca del Garrot vil la forma en la que capta la gran expectació al voltant del patíbul, fet que sobta des d’una visió actual, quan fins i tot nens anaven a presenciar l’execució. Si ens centrem en la història que hi ha al darrere, el quadre ens situa al matí del dimarts 12 de juliol de 1892. L’ajusticiat és Aniceto Segundo José Peinador y Aragonés, capturat per l’assassinat de Ramon Roig i Grau i el seu propi camarada Amadeu Puig, al carrer dels Banys Vells, núm. 20, durant un robatori. El 2 de març de 1892 és condemnat a la pena de mort. Diverses personalitats i polítics del moment, com Josep Maria Vallès i Ribot i Manuel Duran i Bas, havien demanat el seu indult però aquest no arribà. La crònica publicada al diari barceloní La Vanguardia del dia abans de l’execució ens explica amb tota mena de detalls les darreres hores del condemnat. El relat ens explica que el pres és conduït a la capella per redimir els seus pecats i confessar el seu crim. És en aquell escenari on escriu les seves darreres paraules, expressades en forma de vers. Un dels darrers fou aquest titulat «A una luz» [A una llum]:
«Llum que et vas apagant per manca d’oli vital sense voler-ho vas parodiant el nostre destí fatal. Dels teus fulgents resplendors és el teu immens brillar, imatge de les passions de l’orgull i vanitat. En els seus darrers centelleigs la hi pot comprar a llum que perd la vida a impulsos del vendaval».
A la tarda rep diverses visites entre les que destaca el Governador Civil de Barcelona, Nicolás-María de Ojesto y Díaz-Agero, i el notari Francesc Pasqual i Elias que pren nota del seu testament, tal i com havia fet sis mesos abans amb Isidre Mompard i Prat, l’anterior condemnat a garrot vil. El patíbul es munta entre la 1 i 1⁄₄ de 3 de la matinada del dia 12, davant de la porta del fossar que dona al pati dels Corders. Tal i com era tradició, els membres de la confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, també coneguts com a Congregació de la Sang, vestits amb l’hàbit i un caputxó negre passen les darreres hores amb Aniceto i l’acompanyen fins al patíbul, detall que es pot apreciar perfectament a l’obra de Casas. El dia anterior, els confrares havien recollit un total de 729 pessetes d’almoina que foren entregades als pares de l’Aniceto (excepte el 25 % de comissió que es cobrava la Congregació, tal i com era tradició). Els confrares que participen aquell dia i que probablement són els que apareixen al quadre són: Joan Caballé Fábregas, Cayetano Paulino, Pere Bonafont, Joan Balansó, Francesc Puiggros, Isidre Cercavins, Ferran Carbó Dotres, Antoni Sarra, Nonito Casas, Adolf Latella, Joaquim Guardiola, Sr. Berenguer, Juan Craiwinkel, Eusebi Riera, Ramon Vidal, Joan Trabal i Sr. Masalleras. L’altra persona important que apareix és el botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, pintat amb les mans al garrot. També destaquen les figures dels guàrdies, alguns a cavall, que segons la crònica ens relata aquell matí van tenir molta feina en contenir el públic assistent i que fins i tot algun va haver de ser evacuat per la porta del darrere del patíbul que apareix al quadre.
Després d’aquesta mort, Barcelona encara tingué dues execucions públiques més; una el 21 de novembre de 1894, de Santiago Salvador Franch, declarat culpable de l’atemptat del Gran Teatre del Liceu, i l’altra el 15 de juny de 1897, de Silvestre Lluís i Selma, acusat de matar la seva muller i a dues de les seves filles. Tots dos foren executats pel botxí Nicomedes Méndez. Després d’aquestes, arribarien moltes altres execucions fins al 27 de setembre de 1975, però ja sense públic. Ramon Casas també va captar un altre instrument per aplicar la pena de mort: la guillotina, que es va utilitzar a França fins al 10 de setembre de 1977 amb la decapitació d’Hamida Djandoubi. Alguns països, encara avui mantenen la pena de mort, com Estats Units, tot i que des del 14 d’agost de 1936 ja no s’hi fan execucions públiques.
Jordi Sánchez i Ruiz