A nivell local, un dels fets que marca la història de la ciutat de Barcelona és, com s’ha dit, l’enderroc de les muralles i la seva obertura als pobles del Pla a partir de mitjans del segle xix. Barcelona necessitava créixer per guanyar en higiene i salubritat, ja que calia sortir fora d’una ciutat amb molta densitat de població, fet que anava lligat i comportava malalties i una alta mortalitat. El projecte de l’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà s’aprova al 1860 no mancat de polèmica. Així la ciutat creix de forma accelerada fins a endinsar-se en els termes municipals veïns. A partir d’aquest moment, es desenvolupa una ofensiva de Barcelona per apoderar-se dels pobles que hi limitaven i que també aprofitaven la trama de l’Eixample per desenvolupar-se.
En aquest context, Barcelona construeix al 1883 el nou cementiri de Montjuïc dins del seu terme municipal, on avui descansen les restes del pintor Ramon Casas i la seva família. Al poble de Sant Martí de Provençals s’inicia al 1882 la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família, a només 80 metres de la casa on al 1888 va néixer Júlia Peraire i Ricarte, muller de Casas. La Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu també desitja sortir de la Barcelona intramurs i al 1885 s’inicia al poble de Sant Andreu de Palomar la construcció del seu manicomi, actualment seu del districte de Nou Barris i considerat durant dècades l’edifici més gran de la ciutat de Barcelona. La nova leproseria de l’hospital s’instal·larà al poble de Sant Joan d’Horta i el nou hospital construït gràcies al llegat de Pau Gil i Serra es construirà a partir de 1902 en terrenys que foren del poble de Sant Martí de Provençals. Cal recordar que Ramon Casas sentia una estima a aquesta institució hospitalària tal i com queda palès al seu darrer testament on diu:
«Llego a l’Hospital de Santa Creu i de Sant Pau, d’aquesta ciutat vint mil pessetes per sostenir en l’esmentat benèfic establiment un llit per a malalts; la quantitat del qual serà lliurada per la meva hereva o hereus un cop succeïda la meva mort i la de la meva esposa Sra. Júlia Peraire. Si aquesta quantitat no fos suficient per a la finalitat indicada serà augmentada en la part necessària».
El 1859 es casen Ramon Casas i Gatell i Elisa Carbó i Ferrer, pares del pintor. La parella compra dues antigues cases del carrer Nou de Sant Francesc i les reforma per unificar-les en una nova casa senyorial amb núm. 11-13 que esdevé el lloc de naixement dels seus tres fills: Montserrat, Ramon i Elisa Casas i Carbó. Al 1892, un cop els Casas-Carbó ja tenen casades les dues filles, decideixen comprar una part de l’antiga fàbrica de cotilles dels germans Ferrer i Vidal, lloc on després del seu enderroc construeixen la seva nova llar. Aquesta està situada a la vila de Gràcia, concretament al núm. 6 del passeig de Gràcia, molt a prop del carrer de Provença, que és la frontera amb Barcelona. D’aquesta forma els Casas abandonen la Ciutat Comtal per instal·lar-se a la veïna vila de Gràcia, on el pare del pintor mor el 21 de febrer de 1897.
Dos mesos després, el 20 d’abril de 1897 es produeix l’agregació a Barcelona dels quatre pobles que limitaven amb Barcelona, que són Sant Martí de Provençals, Gràcia, les Corts de Sarrià i Santa Maria de Sants més dos que tot i situar-se lluny de la capital també foren incorporats que són Sant Gervasi de Cassoles (a 800 metres de Barcelona) i Sant Andreu de Palomar (a més de 2 quilòmetres de Barcelona). En un sol dia la ciutat de Barcelona passava a quintuplicar la seva superfície i gairebé duplicar la seva població.
Aquesta agregació fou interpretada pels antics pobles com una desgràcia, ja que els seus habitants passaven a pagar més impostos i, a més, es perdia l’autonomia en temes tan importants com l’urbanisme i el comerç. Cal mencionar a més la nostàlgia que significa- va el canvi de nom de la majoria dels carrers en quedar-se repetits. Barcelona de forma predominant sempre mantenia els seus noms en detriment d’uns topònims arrelats, i alguns amb segles d’història d’uns pobles que perdien el seu antic reconeixement.
En molts casos, la numeració dels carrers també es veu afectada. La mateixa residència del pintor del passeig de Gràcia núm.6 es transforma anys després en el núm.96. Aquest fet s’evidencia fàcilment en la revista Pèl & Ploma (edició catalana), on fins al número editat el 21 d’abril de 1900 l’adreça d’administració no passa a ser el núm.96. A l’edició castellana de la mateixa revista s’aplica el canvi el 15 de juny següent.
Jordi Sánchez i Ruiz