EL GRAVAT XIL·LOGRÀFIC, REINVENTAT
De la mateixa manera que es recupera un estil i format ceràmic considerat català, durant les primeres dècades del segle xx torna a revifar el gravat al boix o xilografia. Aquest sistema d’impressió neix a Itàlia al segle xiv i va arribar a ser molt popular a la Catalunya dels segles xvii i xviii, on sagues familiars d’artesans xilògrafs creen tot un imaginari popular amb gravats de sants, els goigs i els llibres de baix cost, ja que les produccions més elitistes o de qualitat s’imprimien amb la tècnica de la calcografia, amb la matriu o planxa d’impressió metàl·lica, fet que permetia una major qualitat. És aquesta vessant popular, artesana, allunyada de la perfecció acadèmica, la que fa que es consideri la xilografia com a pròpia del caràcter català. Són els noucentistes com Ismael Smith, Arístides Maillol, Lluís Jou, Junceda, Xavier Nogués, Josep Obiols i d’altres els que utilitzen aquesta tècnica de gravat sobre fusta que havia estat pràcticament abandonada al segle xix, tot entroncant amb la gran expansió de l’ex-libris durant el Modernisme i la recuperació de la tècnica xilogràfica pels postimpressionistes a França, entre d’altres països. De nou, trobem a Faianç Català i les Galeries Dalmau (tots dos fundats per Santiago Segura) un focus de difusió de la nova xilografia, amb exposicions d’aquest joves artistes. Casas incorpora aquesta estètica a part de la seva obra sobre paper.Diem estètica perquè el que fa Casas és imitar amb el dibuix el resultat final d’una estampació amb tinta d’una matriu de fusta amb el dibuix gravat al burí. Una obra personal, dibuixos per a amics, targes de visita pròpies o capçaleres de paper de carta. També algun encàrrec, com les targes de visita del fotògraf Adolf Mas. Destaca la serie conservada en una col·lecció particular, composta de cinc dibuixos amb la representació d’un viatge en auto per Espanya i els diferents accidents en carreteres encara no adaptades a l’auto: col·lisions amb cavalls, atac d’un toro amb rejoneador inclòs, etc.
Aquest interès de Casas per tota l’estètica i formes populars, potser és un nou posicionament d’ell mateix amb allò que era més modern; d’ací la seva coincidència amb l’estètica més innovadora del Noucentisme. No hem d’oblidar que Casas, entre el 1911 i el 1916, exposa regularment al Faianç Català a col·lectives amb Nonell i Mir, però també amb Aragay i altres noucentistes.
Vicente de la Fuente Bermúdez.