“Dir que amb Santiago Rusiñol neix, a Catalunya, l’artista modern em sembla una afirmació clara, irrefutable”.
Al 1997, Margarida Casacuberta semblava voler deixar constància del paper insubstituïble que havia tingut Rusiñol a l’hora de consolidar una imatge de modernitat en la figura de l’artista a Catalunya.1 Pot semblar estrany, fins i tot contradictori, començar un article dedicat a Ramon Casas tot distingint un altre personatge. És justament aquí, però, on el nostre objectiu pararà l’atenció: demostrar la capital importància que també tingué Casas en la configuració inicial i l’assentament d’un prototipus, amb el qual s’encetava la modernitat a casa nostra, a través de la seva imatge. Si bé ambdós són considerats els pintors fundacionals del Modernisme, no obstant això cadascú presenta les seves peculiaritats. Tradicionalment, s’ha destacat el paper exercit per Rusiñol mitjançant la seva pintura, però sobretot pels seus escrits. Tanmateix, si només estiméssim aquesta aportació, obtindríem una visió parcial i falsejada: el referent de Casas resulta aleshores rellevant i complementari al seu company.
Una imatge ambivalent de modernitat
Partint i anant alhora més enllà del marc teòric proporcionat per Rusiñol, Casas aportà una iconografia sobre aquest tema. A diferència d’ell, Casas mai s’erigí com a un intel·lectual —de nen fou un estudiant nefast, no li agradava gaire escriure i encara menys especular sobre pintura—; en contraposició, va posseir una cultura visual que plasmà de forma efectiva, cosa que li permeté d’arribar a un públic probablement més ampli (i diferent) que aquell aconseguit per Rusiñol i, per tant, fer encara una major divulgació d’allò que representava el Modernisme. A més, si el tarannà melancòlic de Rusiñol el portà progressivament cap a les poètiques simbolistes i una certa artificiositat, la capacitat d’observació i l’actitud vital, espontània i optimista de Casas respecte al seu temps representà el contrapunt per a una imatge més terrenal d’allò que fou el Modernisme. A través de la seva obra, però també de la seva figura, Casas aconseguí copsar una imatge de modernitat a Catalunya com mai s’havia vist abans; una imatge mediatitzada per les seves experiències bohèmies, però també pel seu bressol burgès que donà lloc a una ambivalència en els resultats assolits. D’aquesta manera, de vegades sembla que part del Modernisme no hauria estat possible —o almenys als seus inicis— sense la posició benestant dels seus representats. Podem pensar, per exemple, en la seva passió per nous invents com ara la bicicleta, l’automòbil o la càmera fotogràfica; o la conseqüent pràctica incipient dels esports i el turisme. Una sèrie de luxes que no estaven a l’abast de tothom, però que tanmateix avui s’han erigit com alguns dels símbols més preclars amb els que s’associa una imatge del Modernisme —per la seva definició implícita de modernitat. Ara bé, si Casas fou un afortunat en disposar d’aquests medis, també cal valorar la seva actitud desacomplexada per treure’ls del reducte associat amb el lleure i enlairar-los d’una manera continuada en l’àmbit prestigiós de l’art.
Al llarg dels anys, Casas arribà a desenvolupar una concepció moderna de l’artista, com en paral·lel estava succeint en altres punts d’Europa; però ho arribà a fer sui generis, tot partint del seu tarannà i dels seus condicionants socials i vitals. En la seva producció podem observar una oscil·lació contínua entre extrems en principi oposats. A banda de la dicotomia respecte a la seva classe social i la bohèmia, o de la incorporació dels nous invents dins la seva iconografia —una temàtica que aleshores encara era novetat—, podem apuntar igualment, però, la fluctuació que la seva pintura experimentà entre l’art històric i el més modern, entre les tradicions autòctones i les modes parisenques, entre la cultura popular i la més erudita, entre allò més antic i allò més modern, entre les aficions de les classes populars i les pròpies de la burgesia, etc. Un conjunt d’elements en principi incompatibles que, tanmateix, en el millor dels casos podia arribar a un punt de confluència, moment en el qual es podia produir la feliç paradoxa de la modernitat. La seva actitud despreocupada respecte als estàndards acadèmics de l’art permeté noves solucions plàstiques, gràcies a un apropament lúdic de la vida, però també cap al treball. Gairebé podríem dir que Ramon Casas pintava com una de les seves aficions esportives; és a dir, amb el simple objectiu de passar-s’ho bé, de «divertir-se». Així com es preocupà per ser dels primers a Barcelona en tenir bicicleta o cotxe, aquesta inquietud innata per la novetat es traduí en el terreny de l’art, on s’arriscà d’una forma impulsiva, quasi inconscient, especialment durant la seva joventut. És precisament a través d’aquesta predisposició, sempre carregada d’alegria i humor, que Casas arribà a una transgressió espontània i pura però limitada, car en el fons restà al nivell d’una entremaliadura, sense ànims de trasbalsar l’estructura més profunda de l’art i sense una estratègia premeditada i sistemàtica. Aquests assoliments i restriccions també es donaren en la seva particular contribució per crear el concepte d’artista modern.
Juan C. Bejarano.