La descripció crítica de l’espectacle d’una corrida que ens ofereix l’il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos en un dels seus escrits no és gaire atractiva:
«El cruel majo presumeix de la insolència; on el brut albardà profereix paraules més indecents que ell mateix; on l’esparracada maja fa gala de la impudència; on la contínua cridòria atordeix la ment millor organitzada; on les apretades, les empentes, la calor, la pols i el seient incomoden fins a asfixiar, i on s’espargeixen per l’infecte vent les suaus aromes del tabac, el vi i els pixums».
A principis del segle xix una corrida encara exhibia elements més primaris que les actuals. Als toros s’enfrontaven gossos, es barrejaven amb bous embolats, es clavaven sobre els animals banderilles amb foc per banderillers protegits dintre de botes de fusta i hi havia focs artificials. El públic cridava àvid de sang, distreia al torero per provocar que fos agafat per un brau, llançava menjar a l’arena i l’èxit d’una corrida es mesurava amb el nombre de cavalls morts pels toros.
Tot i això, els toros s’incorporen a les festivitats populars, convertint-se en un dels espectacles preferits pel públic, malgrat l’escassa informació que es té de com és el reglament. Així al 1841 s’edita un petit llibret en català, Advertensias per los concurrents a la plasa de toros y reglas per entendre aqueixa clase de espectacles; que es reedita al 1858 en castellà, Cartilla de la plaza de toros, o sea, Una breve reseña de las principales reglas que en ella deben observarse; per informar al públic de les normes bàsiques de comportament a la plaça, doncs «el poble de Barcelona es el menos inteligent de tota España (…) per lo poch acostumat que está á aqueixos espectacles». En un anunci al periòdic de Barcelona El Áncora, del 29 de juny del 1850, s’anuncia la publicació d’un fulletó, amb les normes que s’apliquen a les places d’Andalusia, Madrid i Saragossa, perquè el públic de Barcelona conegui les diferents «suertes» que hi ha. És evident que la introducció dels toros no va agradar a tothom. Des de bon començament va existir una societat per l’abolició dels toros i es van editar diferents fulletons i articles en premsa contra aquest nou espectacle. És cert que van poder existir crítiques des del Catalanisme,però foren nombroses les crítiques fetes per causes morals i econòmiques. Antoni Torrents (Barcelona, 1852-1921) és l’autor d’un escrit antitaurí al 1894. Torrents va ser secretari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i membre de diverses societats, professor mercantil, pèrit agrícola i químic. Publicà un gran nombre d’obres de comerç, comptabilitat, matemàtiques, geografia i estadística, d’administració i finances públiques, dret i agricultura. A més d’escriure contra els toros, també ho va fer contra el tabaquisme.
Per a Torrents, els toros formen part de la crueltat del final del segle xix, com les guerres, la marginació dels negres a Chicago (ciutat on es va celebrar l’Exposició Universal del 1893), l’extrema misèria de Londres, la caça a Anglaterra, els combats de boxa a França o les baralles de galls als Estats Units d’Amèrica. No demana la prohibició de les corridas, però si uns punts que estrictament aplicats portarien a la seva desaparició: impostos, prohibició de noves places, la no assistència de funcionaris i polítics a les corridas, etc. Finalment, destaca el descens en l’economia que provoca l’afició als toros. Un llibret que va ser publicat per la Sociedad Económica Graciense de Amigos del País. Més visceral i defensor d’un cert animalisme vist des de la perspectiva actual, és el pamflet de Joaquim Nin. Joaquim Nin i Tudó (Tarragona, 1843-Barcelona, 1919). Militar que va fer carrera a Cuba amb una intensa activitat dintre de la pedagogia. Va fundar i dirigir diverses escoles a l’Havana i a Barcelona. Es va dedicar també a la filantropia i a una intensa activitat literària i cultural a Barcelona. Com a curiositat, assenyalar que va ser l’avi de l’escriptora Anaïs Nin.
Al seu text, primer, ens descriu la popularitat de les curses de braus, assenyalant que es parla d’aquestes «al casino, al teatre, al cafè, al carrer, al passeig, entre estudiants, a la llar (…) els homes, les dones i els nens», qüestionant moralment tant als toreros com al públic. Dels primers dubta de la seva masculinitat i les causes que els porten a torejar, «que llueix airós cintura i malucs» com una dona, sent la seva valentia producte del seu amor als diners, per sortir d’una vida de misèria i «pujar-se a dalt de tot de l’esfera de l’opulència dropa i egoista, del malbaratament o del vici». El públic és descrit en to similar: «La festa nacional espanyola, passió favorita d’ignorants, degradats, viciosos i egoistes, és l’espectacle més bàrbar, cruel, inhumà i immoral que existeix». Al toros hi assisteixen «els incauts que el mal exemple arrossega. Els degenerats per mostrar-se homes des les esteses. Els senyors moralistes a la moderna (…) Els homes d’estat. Els ministres de la corona (…) i les dames vanitoses». De nou, l’argument de les causes econòmiques fan censurables les corridas, empobrint la classe obrera: «com més pobre més fàcil de governar [el poble], embrutit i miserable serà sempre un ramat d’esclaus».