esp
cat
dijous, febrer 22nd, 2024

Un autoretrat amb mil cares: la multiplicitat autoreferencial a Casas a través del temps (Part V).

Categoria:

Última etapa: una imatge consolidada i identificable.
L’autoretrat al carbonet que va donar a la ciutat de Barcelona el 1908, dins de la sèrie de retrats de personalitats il·lustres, s’ha convertit en una de les seves autorepresentacions més difoses i ens condueix a l’última de les etapes, que es va desenvolupar fins a la mort . Es tracta d’un període molt llarg, on no obstant no descolquen les novetats. De fet, Casas va saber condensar en aquesta imatge la idea d’artista consagrat mitjançant una iconografia que es va convertir en tòpica, però alhora utilitzant uns trets —paper, carbonet— amb què se’l podia associar. Conscient del poder fixador de la imatge a la retina popular, i conscient també de la seva posició ja consolidada, durant aquells anys Casas no es va apartar gaire d’aquesta caracterització. Captat de mig cos o simplement de bust, amb ulleres, barret d’ala ampla, roba sòbria i un cigar, aquests es van convertir en els seus signes d’identitat. Així, en lloc del pinzell és l’havan el que sosté a la mà o boca, com a símbol identificatiu de la bohèmia; recordem L’Homme à la pipe (autoportrait) [Autoretrat amb pipa] (c. 1848-49, Musée Fabre, Montpeller) de Gustave Courbet, o el de Lorenzo Casanova (1866, Museu del Prado, Madrid), però que a aquestes altures ja resultava una mica domesticat i sense poder transgressor. Precisament, va ser sobre el paper on més vegades es va autoretratar d’aquesta manera, amb lleugeres variants; un dels primers autoretrats que van començar a fixar aquesta iconografia va ser un que li va dedicar a Utrillo el 1898.
La inèrcia cap al conservadorisme a la seva carrera va trobar un bon reflex, doncs, en l’evolució de la pròpia autoimatge, la qual en aquests anys no va proporcionar gaires sorpreses. Així, aquesta mateixa iconografia dels dibuixos la trobem als autoretrats pintats (uns cinc). A excepció d’un d’ells, de l’any 1918, on es va representar de cos sencer, amb la chamberga i el sarró característics dels soldats francesos com a picada d’ullet al país veí durant la Primera Guerra Mundial (Fons d’Art de Crèdit Andorrà, Andorra la Vella), la resta d’autoretrats ens mostren un pintor tranquil, fins i tot cansat, lluny de l’ímpetu juvenil que va mostrar quan es vestia de llums. L’últim data del 1930 (Col·lecció Dr. Raventós) i alguns van romandre a la casa i taller de l’artista fins al moment de la mort.

Potser el conjunt més interessant d’aquells anys són els dibuixos que va fer per il·lustrar cartes, l’objectiu dels quals mai no va ser traspassar l’esfera privada. A la majoria apareix acompanyat de Deering i el seu seguici, així com de la seva estimada Júlia Peraire. Els trets caricaturescos encara són més evidents, gràcies a la complicitat i el sentit de l’humor que compartia amb el seu mecenes, cosa que facilitava que Casas desplegués aquest talent seu. A més, el fet de no estar destinats al públic general, permetia que Casas pogués prendre certes llicències, fins al punt d’apreciar un desplaçament de l’autoretrat cap a l’autocaricatura: simplificació excessiva dels trets fisionòmics fins a trobar el singular, sentit seqüencial i sintètic de la narració, abús de la paròdia, l’equívoc i la disfressa, etc.

IMG_2043
Autoretrat copiant El Greco. Aquarel·la i llapis sobre paper, 1904.

Volem acabar aquest article incidint en una sèrie d’obres que, si bé van ser realitzades per als seus amics, ens deixen entreveure aquesta tendència innata de Casas per a la transgressió, fins i tot en aquest darrer període més acomodatici. Es tracta de quatre cartes postals, de les quals a tres Cases va intervenir sobre el suport fotogràfic mitjançant retocs, amb una clara voluntat autoparòdica. Especialment interessant és la manipulació de La Gioconda (1503, Musée du Louvre, París) de Leonardo da Vinci, ja que es va anticipar en pocs anys a la coneguda obra de Marcel Duchamp de 1919. No obstant, Casas no va ser el primer a fer-ho, doncs aquest honor correspon a Sapeck, pseudònim d’Eugène Bataille, conegut nom dels Incoherents, un grup d’artistes bohemis francesos de finals del xix; en una actitud predadaista, el 1883 s’havia apropiat del conegut quadre de Leonardo per il·lustrar el llibre Le rire del seu amic Coquelin Cadet, presentant la Mona Lisa fumant. A més, l’actuació de Casas s’hauria de relativitzar en el seu context, ja que amb motiu del robatori del famós quadre el 1911 es va desencadenar una gran onada de sàtires sobre el succés. De tota manera, i com ja hem vist en exemples anteriors (l’autocaricatura d’El Greco), la seva intencionalitat es podria reduir a la simple malifeta, sense pretendre anar més enllà i qüestionar-se el món de l’art, com sí que va pretendre Duchamp. Així doncs, l’apropiacionisme de Casas ens serveix com a perfecta rúbrica del que hem volgut explicar sobre la seva figura i l’abast limitat de la seva modernitat, en aquest cas a través de la seva pròpia imatge.

Juan C. Bejarano


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *