Aquesta predisposició ja l’havia insinuat durant la seva primera temporada a París; l’actitud irreverent dels seus autoretrats castizos s’acompanyaren de visions d’un taller rònec, on de vegades podríem trobar les restes d’una festa, com ara intuir la seva figura tocant la guitarra (altra aclucada d’ull a El jaleo de Sargent). Curiosament, Ramon Casas no deixà cap autoretrat a l’oli dels anys bohemis que visqué amb Rusiñol, concentrat en les il·lustracions que acompanyaven les cròniques de La Vanguardia (recollides el 1894 amb el títol de Desde El Molino). Simultàniament, algunes de les missives enviades a familiars i amics, amb dibuixos, ens complementen les imatges d’aquells anys. Aquest conjunt d’il·lustracions posa de relleu les dificultats d’acotar en Casas els límits entre l’autoretrat tradicionalment entès i les referències autobiogràfiques desenvolupades en paper. Un univers autoreferencial que s’enriqueix, a més, per les interconnexions amb el text del propi Casas (en les seves cartes) o amb la interpretació que va fer dels escrits de Santiago Rusiñol. Cal tenir en compte que des del Romanticisme les autobiografies i memòries havien anat en augment, en sintonia amb l’individualisme modern. La particularitat de Casas és que en comptes d’emprar la paraula, la seva troballa fou el recurs visual, amb una gran capacitat de síntesi narrativa, que gairebé el fan un precedent del còmic modern. Casas visqué en un moment de trànsit cap a una era plenament visual com l’actual i vet aquí que va saber assimilar molt ràpidament les novetats de la fotografia, el cartellisme, la caricatura o la premsa il·lustrada, alhora que coneixia ben bé tradicions populars com les auques. Aquests dibuixos palesen aquesta herència multiforme i esdevenen una producció híbrida i moderna tothora.
Podem observar interessants conseqüències en el terreny de l’autorepresentació. En paper, l’autoretrat deixava de ser quelcom estàtic, tot adoptant un posat, encara perceptible en les creacions sobre tela, malgrat l’evident desig de Casas de trencar amb la imatge estereotipada i congelada del pintor davant del mirall o amb els estris de feina; així, en els seus dibuixos aquest apareixia dinàmicament, en el seu dia a dia, depassant la seva vessant més professional per acostar-se a una visió més humana i relaxada. Per aquest motiu, el número d’autoretrats treballant és molt inferior d’allò que es podria esperar; de fet, Casas evità representar-se així als seus quadres. Al respecte, de l’època de París el més interessant és un dibuix conservat a la Northwestern University Library (Album Ramon Casas, 1891-1912, vol. iv): sota una inscripció on es llegeix la data d’execució —«Montmartre 8 de marzo 92»—, veiem a Casas concentrat, dibuixant o escrivint; una imatge insòlita i que recorda molt la que poc després faria Ramon Pichot de Rusiñol per al seus Fulls de la vida. El més habitual, però, és trobar-lo en una altra mena de circumstàncies: celebrant l’amistat, anant de gresca disfressats o no, visitant tallers d’artistes, al seu estudi, o muntant els cavallets a Montmartre. Així, doncs, un element tant o més important que l’obra en l’artista modern era el seu modus vivendi; en entrar la vida, l’art desbordava els seus límits. D’aquesta forma es pretenia anul·lar el referent rutinari de la societat i ajudava a entendre el seu univers i justificar la seva genuïnitat. Això fou una constant en el món de la bohèmia, que intentà subvertir el model burgès i convertir la vida en obra d’art. Tanmateix, la preferència de Casas per deixar constància d’anècdotes més festives que no pas laborals potser no tenia tant a veure amb l’esperit transgressor bohemi com amb un incipient concepte del lleure de la burgesia. Fos com fos, el resultat anà més enllà d’allò fet fins aleshores a Catalunya.
Efectivament, pel seu origen benestant, Rusiñol i Casas visqueren una «bohèmia daurada», que els permeté gaudir de certes experiències pintoresques sense riscos econòmics, situació absent en altres companys. Des que Henri Murger triomfà entre el públic amb les seves Scènes de la vie de bohème [Escenes de la vida bohèmia] (1851), aquest estil de vida atragué els cadells de la burgesia, que comptaren amb el vistiplau dels pares en considerar-lo com una etapa de pas prèvia a l’edat adulta. Molt aviat, doncs, aquest fenomen es ramificà entre una bohèmia presa com a autèntic model de per vida, amb un ideal d’enfrontament contra el sistema, i una altra de més superficial, a la que s’havien adherit molts artistes o burgesos pels seus factors més sentimentals i anecdòtics, amb data de caducitat. La posició de Casas i Rusiñol fou intermèdia, ja que si bé amb el temps acabaren especialitzant-se en fórmules assimilades precisament per aquest sistema, en un primer moment intentaren perllongar la bohèmia viscuda a París amb la creació d’Els Quatre Gats. Fou simplement el temps, l’edat i l’allunyament dels estímuls parisencs allò que anà esborrant progressivament l’ideal bohemi de llurs vides.
Juan C. Bejarano