RETROBANT-SE AMB LA CIUTAT DE LES LLUMS
A l’any següent, al gener de 1892, Ramon Casas és de nou a París acompanyat de Santiago Rusiñol. Anys més tard hi torna a ser, entre febrer i març de 1899 però aquesta vegada acompanyat per la seva parella Emilia i amb Josefa Ribot. Torna a coincidir al maig del mateix any amb Rusiñol. En aquesta ocasió, Rusiñol hi ha anat per seguir un tractament que el desenganxi de la morfina. Durant aquesta estada, Casas es relaciona amb un cercle cultural format pel crític d’art Pere Coll, el músic Isaac Albéniz i els pintors Maurice Lobre i Josep Maria Sert. Un dels treballs que fa en aquells moments és un cartell amb la finalitat de difondre La Maison de l’Art Nouveau propietat de Siegfried Bing.
Una altra de les estades remarcables de Ramon Casas a París es produeix el 1900, passarà vuit mesos entre el març i l’octubre, fixant la seva residència de nou al conegut barri de Montmartre. Aquesta temporada llarga coincideix amb la celebració de l’Exposició Universal de París del 1900, la cinquena que es realitzava a la capital francesa. Per a posar en context els antecedents d’aquest tipus de mostra, cal indicar que la primera Exposició Universal es produí a Londres l’any 1851, on Gran Bretanya demostrava la seva primacia a nivell industrial i tècnic. A partir de llavors, es van anar celebrant dilatadament al llarg dels anys i de l’espai en d’altres ciutats que van adaptar ràpidament la formula expositiva: París (1855, 1867, 1878 i 1889), Londres (1862), Viena (1873), Filadèlfia (1876), Sydney (1879), Melbourne (1880), Amsterdam (1883), Anvers (1885), Barcelona (1888) i Chicago (1893). En l’edició de 1900 a París, en una superfície de més de cent hectàrees estaven representats tots els camps del coneixement i de les seves aplicacions pràctiques: l’educació, l’art i els seus oficis, la mecànica, l’agricultura, l’horticultura, les indústries relacionades amb la decoració, etc. A més dels diferents pavellons dels països representats, ocupaven l’espai el Palau de l’Electricitat i el Palau de la Vitralleria, entre d’altres més. Nombrosos diaris i revistes internacionals es feien ressò de l’esdeveniment i diversos artistes i arquitectes catalans van visitar l’Exposició Universal de París del 1900, a tall d’exemple podem citar Isidre Nonell o Pablo Picasso i, evidentment, Ramon Casas, que presentà dos olis: Portrait de Mlle. E. C. i Retrat d’Erik Satie. Una font valuosa de les impressions que van suscitar en Casas la citada exposició ens les dona el mateix artista, un fet no gaire comú pel poc que li agradava escriure. Ens referim a la carta de vint-i-quatre pàgines que envià a Miquel Utrillo i que aquest publicà per parts a la revista Pèl & Ploma, que ambdós dirigien, en els números 55, 56 i 57 corresponents a l’1 de juliol, el 15 de juliol i l’1 d’agost del 1900. En aquest text li explica amb confiança al seu amic què li ha semblat l’Exposició amb els seus gustos marcats per un criteri personal:
«Et vaig prometre dir-te alguna cosa dels quadres de l’Exposició; doncs bé! avui hi he anat i, procurant mirar-me’ls de correguda, han tocat les 6 i tot just era a la meitat! Ara et diré el que he vist i ja aniré continuant».
L’Exposició era un aparador del que es feia a l’estranger i Casas valora les temàtiques, posa atenció als colors i en definitiva expressa les seves preferències artístiques. Comentà els quadres de l’Exposició amb les diferents seccions dels països representats per aquest ordre: Japó, Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Espanya —de la qual en destaca a Joaquín Sorolla—, Itàlia, Àustria, Hongria i Portugal. També ressenya els premis de les medalles d’honor, d’or o primeres, l’exposició consagrada a Rodin i el pavelló de Bing, creador de la botiga La Maison de l’Art Nouveau. En parlarà també del tipus de públic que hi assisteix, la novetat de la plataforma mòbil que s’hi instal·là i que permetia recórrer pràcticament tot el recinte de l’Exposició, a més dels professionals de diferents camps i oficis que l’estudien. Per a més informació, envia a Utrillo els catàlegs oficials. De la mateixa manera que a Pèl & Ploma es va publicar la carta que Casas envià a Utrillo sobre els seus comentaris de l’Exposició Universal de París del 1900, també es van reproduir a la revista tota una sèrie d’il·lustracions de Casas, al carbó o amb tintes de colors. Predomina la representació de dones que des d’un punt de vista historiogràfic ha estat treballat per Erika Bornay, Francesc Fontbona, Mercedes Palau-Ribes i Núria Aragonès. Els diversos olis sobre aquesta temàtica van esdevenir obres de categoria de Casas. L’estada parisenca havia donat els seus fruits; de tornada a Barcelona s’emporta carpetes plenes de dibuixos i aquarel·les en petit format de tot allò que va aprendre, viure i veure a París. En són exemples Ressò de les festes de Tolón, Figura femenina en vermell o Bust de dama, totes tres del 1900.
El cànon de bellesa està definit; són dones joves, esveltes, elegants, sofisticades i porten vestits i complements de l’última moda de París. En definitiva, estem parlant de la icona de la parisenca, paradigma del bon gust i la modernitat personificada. Altres artistes del moment van representar aquest model de dona, però en el cas català Ramon Casas hi destaca. Podem extreure uns trets comuns en l’obra de Casas; són dones que bé surten sense cap decoració escènica, s’inclouen entre el context urbà dels carrers de la ciutat, en paisatges que podem identificar de l’Exposició Universal de París del 1900 — com La plataforma movible (1900)—, on les figures femenines són com un mecanisme per a mostrar la modernitat de la ciutat en constant transformació. També podem trobar-les en interiors, el qual denota un caràcter més íntim. Sigui com sigui són ambients típicament parisencs que ens transporten a aquella època. En algunes ocasions ens podem trobar que el mobiliari acompanya les figures com a Molinera de la Galette (1900), La parisenca (1900) o el dibuix reproduït a la portada de Pèl & Ploma (5 de maig de 1900, núms. 48-49), on les dones són assegudes en una cadira o un banc.
Fàtima López Pérez.