LA MODERNITZACIÓ DE LES RAJOLES DELS OFICIS
Una segona qüestió és qui va realitzar les ceràmiques pròpiament. El dibuixos originals de Casas, que es conserven al Museu d’Art de Sabadell, provenen de la col·lecció personal de Santiago Segura per donació de la seva esposa. Així que només va poder ser un ceramista de l’òrbita de Segura: Marià Burgués o Francesc Quer.
Les rajoles es van a començar a vendre a partir de juliol del 1903. Des de gener del 1901 i març del 1903, Burguès va estar encarcerat per la seva activitat anarquista, època en la qual Quer ja treballava amb ell (des del 1896), així que segurament va ser un treball conjunt de tots dos; malgrat que un encàrrec com aquest, de caràcter tan marcadament comercial, no s’ajustava al caràcter de Burguès, sí que ho fa l’estil de les rajoles. És tradicional la insistència que Casas imita l’estil de les rajoles d’oficis del segle xviii, però el cert és que estan molt lluny de poder ser confoses amb rajoles del 1700 per part de qualsevol aficionat. Se situen les figures realitzant una activitat a l’aire lliure, que normalment es feia sota cobert, tot emmarcant el grup per dues formes vegetals («palmetes»); les referències paisatgístiques són mínimes i les figures queden configurades amb pocs traços i detalls, però molt significatius, tot descrivint l’activitat o personatge que representen, tenint alguns d’ells un aspecte satíric; tot això coincideix amb les rajoles fabricades entre finals del segle xviii i principis del segle xix.
Però les diferències són destacades. La gama cromàtica és molt més rica i, al perfilament de les figures, s’hi introdueix un element que és típic de la producció de Burguès i Quer: les incisions o la decoració per esgrafiats a les seves peces ceràmiques. A Els adelantos del segle xix, petites incisions marquen elements que es volen destacar, com la caldera de l’home que pren una dutxa, o els plecs d’algunes robes, com per exemple la capota del torero. Deia Burguès: «les còpies m’enfarteguen (…) fujo de la còpia exacta», en una carta a Joaquim Folch i Torres al 1926 afegint que l’últim que desitjava era enganyar a l’amateur o col·leccionista.
Respecte al tema, es representen els invents del segle xix i els canvis socials, noves pràctiques higièniques, professions i entreteniments que comporten. Invents, pràctiques i professions noves com maquinista de tren o guardaagulles, xofer, fanaler, telegrafista, fotògraf, ciclista, cosidora a màquina, telefonista, una dona escoltant un fonògraf o el serè (el gas primer i la llum després van portar la vida nocturna); però també millores tècniques en professions tradicionals com el pagès, amb una recol·lectora mecànica, o un fuster amb una serradora elèctrica. És el segle de l’higienisme amb un caganer al WC, l’home dutxant-se, l’home amb la bàscula (millora de l’alimentació) o el dentista. Però també un segle que vol divertir-se, com els jugadors de billar, l’organista o els toros. Casas no parteix de zero; les rajoles d’oficis tradicionalment actualitzaven les seves representacions segons la roba de moda i, tot i que poc freqüents, ja s’havien introduït a finals del segle xviii escenes de jugadors de billar o toreros. Ja al segle xix, apareixen les rajoles amb figures de majos i majas, rejoneadores o ballarins andalusos amb castanyoles i vestits amb les camises obertes i mànigues amb volants. També apareixen nous invents, com l’aeròstat, i nous tipus com el lechuguino, la versió castissa del dandy. El que fa Casas és integrar-se en esta corrent de constat innovació de la tradició popular. Dintre de l’obra de Casas, l’interès per la ceràmica sembla no tenir precedents ni continuïtat. Després d’aquestes rajoles, Manuel Urgellès, que formava part del cercle d’Els Quatre Gats, va reproduir un dibuix de Casas titulat Lo d’ara en un plafó de dotze rajoles junt amb altres obres d’artistes reconeguts —com Dionís Baixeras, Joan Llimona, Apa i d’altres— que van ser presentats a la Sala Parés al 1908. Lo d’ara representava un automòbil i tenia un preu de 275 pessetes. Tècnicament era completament diferent a Els adelantos del segle xix; si aquests estan pintats a mà alçada, segurament per un ceramista, resseguint un estergit fet a partir dels dibuixos originals de Casas, Lo d’ara és una estampació, segurament per algun tipus de procés serigràfic, d’un dibuix original realitzat al carbó i sanguina per Casas, sobre la superfície d’un plafó de rajoles segons un sistema que havia inventat el propi Urgellès. Aquest sistema va tenir certa repercussió, obtenint un premi que fou atorgat per la Sociedad Económica de Amigos del País, al 1909. Urgellès també va col·laborar amb artistes com Joan Llimona en diversos projectes. Segons s’indica al díptic explicatiu editat per a l’exposició: «El procediment es important sols baix el punt de vista d’igualar y superar encara al del carbó fixantlo y fentlo inalterable. Ademés es logra per ell l’intervenció directa del mateix artista, cosa rara ab tots els demés procediments coneguts». A la patent és descrit com: «Un procediment per obtenir sobre faience porcellana, majòlica, terra cuita o vidre i altres materials anàlegs, dibuixos inalterables al foc d’igual aparença que els fets al crayon (llapis), al carbó o al pastel».
Vicente de la Fuente Bermúdez.